aquest temps que hem sofert serà molt recordat.
brillarà a la tenebra el record d'un nom: el teu.
el teu nom, recordat, enyorat, serà com un gerani
saganant, ningú no necessitava tant la llibertat com tu.
ningú no va patir, com tu, la fam de llibertat,
l'exili, hi ha un moment, minúscul, al llarg del
dia, mentre fem el que hem de fer, dins de la llibertat
guanyada, que recordem i diem el teu nom en veu
baixa, i és com si tinguéssim a les mans un gra de
blat, un pètal d'aigua. tu, clar, ovidi, refusat,
abandonat al més cruel destí per l'arbitrarietat d'un
césar falsament moralitzant, et recordem, encara
ens encens les pupil·les, ens cremes com una pòlvora
les mans plenes de propòsits, oh ovidi, fill nostre
i pare nostre, pare d'aquesta llibertat que gaudim i que
és teua i dels qui han patit, com tu, dins la feroç
dictadura.
"V", Exili d'Ovidi, Vicent Andrés Estellés
