dijous, 29 de març de 2018

El pit-roig, la Dickinson i jo

Abans que acabi el març —i per celebrar el meu aniversari­­— aquesta cita:

501 El pit-roig és l'únic

El Pit-roig és l'Únic
que interromp el Matí
amb pocs, urgents i esverats Informes
quan Març amb prou feines és aquí.

El Pit-roig és l'únic
que inunda el Migdia
amb la seva quantitat querubínica,
un abril que tot just naixia.

El Pit-roig és l'únic
que des del seu Niu, sense parlar,
proclama que Llar i Certesa
i Santedat són el millor que hi ha.

Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, traducció de Marcel Riera, Proa, novembre del 2017

     Les majúscules arbitràries, aquí i allà, són marca de la Dickinson, que les utilitzava com una manera d'expressar-se més.
     Una matinada d'hivern a Barcelona, abans de descobrir aquesta poeta nord-americana del segle XIX i de llegir-ne aquest poema, vaig veure per primer cop i últim —fins ara— un pit-roig posar-se a l'estenedor de casa. I em va sortir aquest poema dickinsonià:


PIT-ROIG

Apareix al pentagrama de l'estenedor.
No me l'esperava entre el brancatge
de cables i antenes. Canta agraït
a l'alba d'hivern. Ciutadà involuntari,
no enyora temps millors entre fulles
els dies llargs, verds i grogs de primavera.
Aixeca el vol, se n'hi ha estat uns segons.
Per què tan lleu presència deixa petja?
A diferència d'ell, argent viu, l'ànima
meva és morosa i plena d'escrúpols.


AGC

ARMANDKAT