Carpe Diem
El Temps va veure dues
criatures amoroses
anant-se'n, al capvespre,
no sabia si a casa, al camp,
o (sentia repics) a l'església.
Esperà (eren forans)
que, de lluny, no el sentissin
per desitjar-los joia:
<<Sigueu feliços, feliços,
fruïu del goig d'avui.>>
L'etern tema del Temps.
El Temps imposà als poemes
haver de collir roses
i advertir del perill
els amants que, sorpresos
de trobar-se inundats
d'alegria, tenint-la
no sabessin tenir-la.
Però, ¿atrapar el present?
Vivim menys el present
que no pas el futur,
i molt menys tots dos junts
que el passat. El present
és als nostre sentits
massa poblat, confús, present
per poder imaginar-lo.
Robert Frost, de A witness tree (1942), és a
dir, Un arbre testimoni, part de l'antologia Gebre i sol, Traducció de Josep
Maria Jaumà, Quaderns Crema, primera reimpressió, juliol del 2011.
És un dels meus poemes de capçalera. Frost
qüestiona un tema clàssic: el carpe diem, aprofita el dia, el moment,
gaudeix-lo, perquè la felicitat d'ara passarà, el temps s'escola inexorablement
i tot passa sense remissió. És la idea de present, que qüestiona. Una
consciència del moment que no existeix, perquè un no viu pensant que el temps
transcórrer, com un no és conscient absolut de totes les parts del cos quan
camines, ara poso un peu ara un altre, sinó no avançaríem. En canvi, sí tenim al cap envers on ens
encaminem i, sobretot, sabem d'on venim i què portem a la motxilla. El punt de partida i l'objectiu és al cap, i això
és el que tenim davant el present: la imaginació. Referències i anhels, allò
que som en el moment.
Em
sembla que H.G. Wells, des de la ficció de La màquina del temps, toca el tema, encara que sigui des de la tangent
del que us parlo:
"—I, en el Temps, un no s'hi pot moure gens, no
es pot marxar del moment present.
[Llavors respon el seu protagonista, el
Viatger del Temps:]
—Estimat senyor meu, aquí és justament on us
equivoqueu. Aquí és justament on tothom va errat. Sempre estem allunyant-nos
del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no
tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des
del bressol fins a la tomba."
La
ficció ens acosta a la veritat, no només és cosa de la poesia.