"El món neix en cada besada", obra de Joan Fontcuberta, plaça d'Isidre Nonell de Barcelona. AGC
“No era pas la primera vegada que veien arbres, cel blau, herba, que sentien l’aigua passant i la brisa bufant entre les fulles; però era com si no ho haguessin admirat mai, com si la natura no hagués existit fins aleshores, o com si no hagués començat a ser bella fins al sadollament dels seus desigs”
Madame Bovary, Gustave Flaubert, Barcelona, labutxaca, segona edició, agost de 2011, Edicions 62, labutxaca, segona edició, agost del 2011
Un es pot preguntar per què en una societat mecanitzada i
tecnològicament avançada els elements i les seves fineses continuen sent recurs
d’expressió dels sentiments en la literatura. En poesia farien la funció del correlat
objectiu: les coses, objecte, que fan d'expressió dels sentiments del subjecte.
Un pintor em va explicar, plantat amb el cavallet i
el llenç davant del paisatge, que contemplar el joc dels verds del bosc, els prats, els conreus i els jardins era provat, pels psicòlegs, que ens transmet
serenor. Els sentits obtenen la gratificació, bàsicament, a través de les coses
vives, allò del qual estem constituïts. Per això, la natura continua essent el
recurs metafòric que l’escriptor posa per connectar amb els lectors, busca allò
més compartit del ser íntim.
Vaig subratllar aquest fragment de l'obra de
Flaubert, emmarcat dins el Realisme de la literatura del XIX, perquè m'agrada i
penso que pot explicar aquest per què. I ara vull compartir un trosset del
Werther, de l'alemany Goethe, que inaugura el Romanticisme, pel sentiment
contraposat a la cita de Madame Bovary:
"Oh! tota aquella magnífica natura la veig al davant meu inanimada, i erta com una estampa vernissada, i de tot aquest espectacle no puc vessar en mi i fer passar del meu cap al meu cor ni la gota més petita d'un sentiment de felicitat".
Les desventures del jove Werther, J. W. Goethe. Traducció de Joan Alavedra. Editorial Selecta, tercera edició: 1967
Altres perquès: Per a què serveix la poesia?