"¿Qué importaba si le
cortaban la cabeza sin ser el condenado? Al fin y al cabo era sólo un chinago.
Y ¿que importaba un chinago más o menos? Además, quizá no era un error.
Desconocía lo que pasaba en el interior de las cabezas de sus superiores. Pero
ellos sabían lo que hacían. ¿Quién era él para enmendarles la plana?
Por un bistec. El chinago. Jack London, Alianza Cien, Alianza Editorial,
Madrid 1993.
El gendarme Cruchot fa aquesta "reflexió" quan s'adona que porta
per error el xinès Ah Cho al patíbul. El jutge s'ha deixat la lletra final de
qui volien decapitar: Ah Chow. Han triat un altre dels condemnats per un crim
entre els treballadors xinesos a la plantació de Tahití. De fet, cap dels cinc
condemnats n'ha estat l'autor, i la condemna de partida és del tot irracional:
"Estaba claro que cinco o seis hombres no podían infligir dos
puñaladas". Per escarmentar la comunitat de treballadors, condemnen el
grup que pot haver presenciat el crim i trien un d'ells, A Chow, l'alt i cepat,
per ser guillotinat. A Cho, de vint-i-dos anys, és baixet. L'evidència no fa que el
capatàs i els gendarmes es facin enrere. A Cho té un últim pensament: "La cuchilla
no hacía cosquillas. Eso fue lo último que supo antes de saber nada".
El cas de Rodrigo Lanza —(quines
coses tenen els cognoms!) Triat com a autor de llançar la pedra que va deixar
un Guàrdia Urbà tetraplègic— i la resta de condemnats pel cas 4-F, m'ha fet
pensar en el conte de London. El prejudici —"los tres sudacas" diuen
els urbans als primers arrestats— i l'abús de poder són evidents en el conte i
en la realitat que retrata Ciutat Morta. Hi ha moltes diferències, és clar. El
fil conductor del cas de London és el racionalisme inhumà d'una cadena que té per
objectiu l'eficiència d'una explotació als Mars del Sud. El de Ciutat Morta és
un col·lectiu policial que actua com a banda de matons venjatius.
La pel·lícula està molt
ben feta. Vaig anar a veure-la al cinema Texas
amb presentació del Ventura Pons i un dels directors. No crec en el debat sobre
la parcialitat del documental. Com deia el director, l'altra part està
representada en els escrits de les condemnes.
La
cadena d'arbitrarietats van portar, un dels condemnats, la poeta Patrícia Heras
al suïcidi. El valor humà d'Heras val més que el de cent pinxos perdonavides torturadors amb
uniforme. La pregunta que cal fer-se és per a qui es decideix aquesta societat.