Era un dia de tardor d’aquells que el
vent erosiona les pedres. Les palmeres es vinclaven com arcs tensats. Quan el
cerç es fa el senyor, neguiteja els agricultors de la plana deltaica. A Enric, el noi orfe del poble, no l’amoïnava pas el mal temps: treballava a
casa. Feia setmanes que s’estava en una masia, a cul de vent i de parets
gruixudes, entre canals, horts i finques de tarongers. Durant temps hi havia
emmagatzemat els olis reciclats, la sosa, el sabó en pols i els motllos. Així
que, quan va aconseguir la conducció d’aigua, s’hi va instal·lar. Patia coixesa
de naixement, no podia anar amunt i avall com si res, i no era qüestió de tenir
casa i magatzem separats.
Aquell matí de novembre s’hi va posar i
pensava estar-s’hi tot el dia. Hi dedicaria tota la jornada i al cap de tres
dies podria rondar amb els sabons per a les mans acabats de fer.
Peret
va veure que la xemeneia de la masia abandonada fumejava quan conduïa de camí
al banc. No el va sorprendre: sabia que l’havia ocupada Enric Lo Sabonero.
Conduïa sense presses quan va sortir de la cooperativa. Dedicaria el temps a
fer gestions i no aniria al tros: no era un dia per escarrassar-s'hi. Per això,
va reposar la mirada sobre el mas esbalandrat; no ho hauria fet un dia de
tràfec.
De
tornada, se’l va tornar a mirar: el vent escombrava el torterol de fum de la
xemeneia. Va aparcar sota el cartell de l’Agrícola Deltaica. Prengué el sobre
amb els 3.500 euros de la guantera i sortí del cotxe. Se’l va posar a la
butxaca del cul perquè el pany de la porta de la cooperativa se li resistia. Es
va haver d’ajupir per forcejar. El sobre va caure a terra i el bitllets van
volar. Va girar-se en rodó per engrapar els que pogués, però els euros havien
aixecat el vol com un estol d’estornells i s’escampaven cap al poble.
Era
la mensualitat dels nois. Els va cridar de fora estant i van córrer, ell al
capdavant, rere els diners. Tots quatre es van dispersar pels carrers. Quan les
ratxes queien, el bitllets baixaven. Peret i cada noi ho explicaven a la gent
que els veia saltironant d’un cantó a l’altre del carrer a la caça dels papers
estampats. Aviat gairebé tot el poble se’n va assabentar. Tothom buscava al seu
entorn. En van collir als jardins, als horts i a les places.
Peret, esgotat, va refer-se a La Cantina.
L’amo, Lo Mut, li va posar una aigua amb anís. La taula del bar va ser el
centre de reunió; els vilatans li van anar portant el que havien espigolat aquí
i allà. Els van trobar gairebé tots. Només n’hi va faltar un de cent. Lo Mut va
veure en Peret ennuegar-se i llagrimejar d’emoció. El pagès li va confessar
que, en cap moment, des que els va veure voleiar, no s’havia imaginat que els
recuperaria tots. O gairebé.
Era
un dia d’estiu d’aquells que el sol estavella les pedres al pic del migdia. Pel
camí, Enric lo Sabonero havia vist palmeres amb la capçada estranyament esbadellada.
Trastejava, a pas ranquejant, el carro del súper, que s’havia apropiat, ple de
sabons. Tornava a casa aclaparat per la calor. Tenia la llengua seca i el gust
amarg de l’esmorzar de garrofes. A casa, l’esperava com a molt, un plat
d’arròs. Va passar per davant la Cooperativa deserta: a aquella hora tothom era
a dinar.
Al juny, Peret va sorprendre el poble
quan va instal·lar el quiosc d’autoservei a peu de carretera. Sota tendal de
bigues de fusta i havia llaunes de conserva i pots de melmelada que residien
sobre una cambra frigorífica suau que mantenia la fruita i la verdura a la
temperatura òptima. La nevera era alimentada per panells solars situats al
sostre del quiosc. Era un prototip fet per uns dissenyadors engrescats amb la
idea que els va portar Peret. Sobre el taulell, sobresortia una balança
elèctrica a sota de la qual s’obria un calaixet un cop la pantalla indicava el
preu. Podies pagar i agafar-te el canvi tu mateix.
Després que tots els seus conciutadants
contribuïssin a agafar bitllets al vol, Peret va empescar-se aquesta botiga,
basada, ras i curt, en la confiança.
Al cap de dos mesos de funcionament, Peret va explicar a Lo Mut que el quiosc anava bé,
tot i que calculava que desapareixia un quilo de fruita a la setmana sense
pagar. “Però no ho trobo important. Ho és més el servei que faig al poble”, va
dir, satisfet. Lo Mut tenia la llengua fluixa i va arribar a coneixement de
tothom que no tot el poble era de fiar. Això va ferir l’orgull col·lectiu, el
qual, després de l’episodi dels 3.400 retornats, era molt alt. Molts vilatans
van deixar de comprar sabó per a les mans al pobre Enric. Tothom pensava que
sabia quedat els cent euros que van faltar per completar la paga als nois de la
cooperativa. Ni tan sols el violent cerç podia exonerar Lo Sabonero d’aquell
prejudici.
Peret va veure Enric rere les costelles
de la persiana. Efectivament, Lo Sabonero s’aturava davant del quiosc, mirava a
banda i banda, agafava una peça de fruita i continuava el camí. Peret va sortir
a encalçar-lo. Enric no es va sobresaltar: al poble tots es coneixien. Quan
Peret li va dir que volia fer tractes, el va convidar a entrar a la casa
abandonada que havia agençat.
A partir d'aquell dia, el quiosc oferia
gènere de neteja. Així, la cooperativa avançava amb espècies —el quilo de
fruita setmanal— a Enric els ingressos de la venda de sabons.
Un bitllet de cent euros restava encallat
a l’ull de la palmera del Mas Peret. El pagès el va descobrir quan, enfilat a
la teulada amb una mànega, va haver de fer el tractament del morrut,
l’escarabat que està matant el palmerar mediterrani.
Publicat al Cavall Fort núm. 1363 maig 2019
Text: Albert Garcia Catalan
Il·lustracions: Albert Asensio