diumenge, 20 de setembre del 2015

Senyor, un servidor? Som indestriables el meu poble i jo

A la manera dels cacics —persones influents que exerceixen un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals— ens diuen a qui no hem de votar  —que és com dir-nos evidentment a qui hem de votar. Em fa pensar en La fàbrica de 1958 del Miquel Martí i Pol:

"Hi ha cent prohibicions
per metre quadrat
resumides en una:
No penseu; és pecat"

La resposta —i ,perdoneu, se m'acut un altre poema també d'aquesta altra època per a aquestes actituds d'un altre temps:
"Senyor, servidor?
Som indestriables,
el meu poble i jo".




Sóc del mateix poble que el cap de llista del PP, Badalona, i els nostres avis van venir d'allà mateix: Vélez-Blanco i Vélez-Rubio (Almeria). 

diumenge, 13 de setembre del 2015

Joan Argenté i el maig, in memoriam

El 6 d'agost moria el poeta badaloní Joan Argenté i Artigal als 84 anys. Tanscric aquí sota el poema "Mes de maig al badiu" del poemari, Seminocturn, semidiürn, que va guanyar el Carles Riba del 1975. El tinc al volum que deu aplegar tota la seva producció, o gairebé: Obres Poètiques, Muntaner editors, 2001, "el tou de l'obra d'un poeta que per a mi retrata una època, la del pas del franquisme a la mica de desencís de l'actual etapa democràtica", diu Jordi Maluquer al pròleg.
     El maig és el millor mes de l'any. Sobretot per als que ens hem criat a Badalona.
La primavera arriba al seu esplendor, el verd tendre també es deixa veure a les ciutats, els arbres han posat les fulles, l'aire és fresc i dens i el sol i la fresqueta han arribat al punt just d'equilibri a la roda de l'any. Llavors arriba la Festa del Micaco, la Festa del Badiu, la Fira de l'Arrop, la Festa Baix a Mar (sardinada popular a la platja), la Crema del Dimoni... la Festa Major de Badalona. Any rere any, de nen a jove, de jove a gran, queda inscrita a la sang aquesta crida de la primavera al seu punt àlgid i de les ganes de celebrar-la.
     Aquest mes, el de l'exaltació dels sentits, li escau al poeta Joan Argenté, deutor del surrealisme francès. Sovint la seva poesia és juganera, a partir de dites, frases i cançons populars enfila el poema. Recull amb tendresa moments de la vida amb una mirada infantil, innocent, primigènia, és com un Joan Miró de la poesia. Els poemes són oberts, les imatges no és resolen o es relliguen necessàriament.
     "Mes de maig al badiu" tracta el pas del temps. Sempre se'ns fa evident en els dies de l'any que són assenyalats. Aquí el maig és el temps que convoca els records del poeta (fixeu-vos en el començament irònicament cartesià i tant encertat al cap i a la fi: parlar és recordar!). L'espai on passa també és significatiu: el badiu —paraula autòctona, com els badalonins designem l'eixida, els patis modestos de les cases de planta baixa—, se'ns dubte un espai on els nens que l'han tingut s'hi han criat.

MES DE MAIG AL BADIU

Parlo, o sigui, recordo: les tardes mig parades,
la terra humida, les baixes tàpies,
la lluna de la tarda a sobre els caps del món
i començar a inclinar-se les branques del racó,
llavors, ningú no et deia que et moguessis
i resaves, seguies poques ratlles de núvols fum al cel,
i venia el cansament com una esfera
o un capvespre de seda que es partia;
petites clivelles als geranis del jardí
portaven tot el temps que passava per les cares.          


     Per acabar, una cançó homenatge que li fa l'Oriol Tramvia. És com un videoclip de promoció del poeta.