Pedrolo torna

Pedrolo torna per trens camins. Un documental: Pedrolo, trencant l'oblit. Un manual d'agricultura ecològica: L'hort del segon origen. I una pel·lícula: Segon origen.

     Divendres 26 va fer vint-i-cinc anys de la seva mort. El documental finançat per micromecenatge que dijous es va poder veure al 33 —a una hora intempestiva, com totes les coses bones— és el documental que un comprador compulsiu de les seves obres com jo —va editar 120 llibres—esperava de fa temps. Us l'ofereixo aquí sota.

     Pedrolo es projecta al futur, malgrat tots els oblits i silencis injustificables. Ho fa en un manual d'agricultura ecològica: L'hort del segon origen, de Jordi Puig i Roca (Editorial Barcino, març del 2015). Aquest llibre, per estrany que pugui semblar, és del tot pedrolià: esperit de lluita, compromís social i afany de llibertat.

      Els coneixements del llibre han servit de base real per a l’hort del film Segon origen. Encapçalen els capítols fragments del guió de la pel·lícula, projecte pòstum del cineasta Bigas Luna, que s’estrenarà  a l'octubre al Festival de Sitges. Carles Porta, periodista que va escriure l'exitós Tor. Tretze cases i tres morts, ha dut el projecte de Luna fins al final. I Pedrolo, aquí, té continuïtat, precisament, perquè no s'ha traslladat el Mecanoscrit del segon origen —l'obra més llegida de la literatura catalana, 1,300.000 exemplars venuts—, a la pantalla, sinó que es tracta d'una adaptació al segle XXI del seu missatge: la lluita per una societat lliure comença de nou cada dia. 

Trencant l'oblit

"Ni França ni Espanya, visca la terra i mori mal govern"

Per aquest crit és inculpat el jornaler Jaume Pey. El significat d’aquesta proclama té un origen, podríem dir antimilitarista: dos exèrcits regulars, l’espanyol i el francès, causen un patiment extrem a la població, d’ençà que el comte duc d’Olivares ha traslladat intencionament les guerres europees de Castella a Catalunya. Això desembocarà en la revolta catalana de la guerra dels Segadors el 1640. Unió de Pagesos encara fa servir aquesta proclama com a pancarta de manifestació “Visca la terra i mori el mal govern”, la darrera vegada que la vam veure passejar va ser el 26 de març passat a Madrid, de la Puerta de Alcalà al Ministeri d’Agricultura. Era una manifestació contra la política agrària del PP.

     Però el crit de Jaume Pey té, sobretot, un significat d’afirmació nacional. Parlem d’això i d’altres coses amb l’historiador Josep Fontana (1931), autor de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo Editorial, Cinquena Edició, desembre del 2014). Vegeu l’entrevista sencera i l’extracte audiovisual aquí sota.

     La història la fan les lluites pels instruments de producció. Per això, la història de Catalunya és la de la pagesia des del seu origen, lligat al desenvolupament agrari i la repobalció de la Catalunya Nova, fins a la Llei de contractes de conreu del 1934, darrer episodi agrari que té un relleu polític en el conflicte que conduirà a la Guerra Civil. Fontana actualitza la història general del país, on la identitat catalana es va construïnt perquè, des de molt aviat, va establint models de representativitat i parlamentarisme; clau que explica el dinamisme polític que aquesta terra irradia, fins als nostres dies, cap a les terres de Castella.

     Identitat i democràcia van agafats de bracet, no només perquè, a partir de la recerca del consens entre els estaments de poder econòmic i reialesa es construeixen institucions fonamentals com el Consell de Cent de Barcelona i la Diptuació del General, també per l’organització de la participació des de baix. Martí L’Humà el 1397 permet que grups organitzats de pagesos elegeixin síndics —d’aquí neix la paraula sindicat—, així comença fins a la fundació a Barcelona dels tres grans sindicats de classe que són exportats a Espanya, el 1888, la UGT, el 1910 la CNT i el 1964 les Comissions Obreres.

Sobre l'entrevista de La Terra a Fontana el 2013 en motiu de El futura es un país extraño

Silenci, de Marianne Moore

Home llegint, Llúcia Garcia Torras

Silenci

El meu pare solia dir:

<<Les persones alteroses mai fan visites llargues,

tant si els mostres la tomba de Longfellow

com les flors de vidre de Harward.

Independents com el gat

—que s'enduu la presa a la intimitat,

amb la cua flàccida del ratolí que li penja de la boca com un cordó—,

de vegades gaudeixen de la solitud,

i un discurs que els ha encisat

els pot deixar sense paraules.

El sentiment més profund sempre es mostra en silenci;

no en silenci, sinó amb reserva.>>

També parlava de debò quan deia: <<Fes de casa meva el teu refugi.>>

Un refugi no és pas una residència.

MarianneMoore (St. Louis Missouri, 1887 - Nova York, 1972)

M'agrada aquest poema. També m'intriga perquè, en primer lloc, no sé si aquí ser una persona alterosa és més positiu que no pas negatiu i, en segon lloc, la relació d'aquesta llarga primera part amb el final: l'oferiment de la casa a la filla, expressió de l'amor incondicional de pare, i la puntualització de la filla, que no saps ben bé si el vol matisar, aquest amor paternal, o expressa la naturalitat del deseiximent que toca quan arriba una edat.

     Independentment de tot, la frase: "El sentiment més profund sempre es mostra en silenci" hi toca i té una força que fa que s'hagi aïllat com a cita en alguna ocasió. Quan la vaig llegir, vaig buscar el poema i saber de l'autora, i el vaig trobar a Poesia anglesa i nord-americana contemporània. Antologia, MOLU, febrer del 1994. La tasca que van fer Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Pere Gimferrer amb aquestes antologies de poesia contemporània de literatures diverses a la col·lecció "Les millors obres de al literatura universal del segle XX" hauria hagut de tenir continuïtat i servir de base per, després, traduir al català obres completes dels autors antologats, per exemple, algun dels llibres de Moore.