Política i ètica

"L'espai que hauria d'estar reservat a una gestió pública professional sovint és usurpat o colonitzat per la política i els partits ". Un apunt, a tenir en compte aquests dies, d'Administració pública i valors, escrit pels politòlegs Adrià Albareda i Francisco Longo (Editorial Barcino, octubre del 2014). Diumenge va començar el cicle electoral del 2015 marcat pel discurs, present a tots els programes, de la regeneració política. Però n'hi ha prou de renovar discursos, partits i governs?
     A La Terra de maig, Adrià Albareda (aquí l'entrevista on-line) reclama dotar l'Administració d'una infraestructura ètica consistent. A banda de sistemes de control i sanció, proposa establir codis de conducta, fer-ne formació, socialitzar-los i promoure lideratges exemplaritzants.  

Vuit poemes recitats per Julie Christie a la Pedrera

Caldrà llegir demà les cròniques dels periodistes del ram de la cultura sobre l'hora que ha aturat els rellotges de set a vuit a la Pedrera. Com ha anat a parar la  mítica actriu anglesa al Festival de Poesia de Barcelona? Pot semblar pura demagògia, apel·lar a l'emotivitat, dir que hem retrobat la Lara Antipova que el Doctor Givago ha perdut i veu des del tramvia en l'escena fatal del final de la pel·lícula —sobretot perquè molts l'hem vista manta nadals del anys setanta, vuitanta i noranta i, per força, s'ha clavat al nostre cor. Christie val per molts altres films, segurament, però resulta que Al Pacino la va definir com la més poètica de totes les actrius i un vol pensar que aquesta flaca alguna cosa té a veure amb el personatge que va interpretar de ben jove, al costat d'Omar Sharif. Perquè el protagonista de Boris Pasternak és un metge que és poeta i li dedica un poemari. 

     Doncs ha aparegut cinquanta anys més tard a la Pedrera, feta un figurí, menuda i gràcil, amb uns texans arrapats i diria que molt ben envellida de cara —no pas una mòmia encerada per la cirurgia. S'ha adreçat al públic que omplia l'auditori amb valencià: "Bona vesprada" i ha improvisat una introducció amb un barrija-barreja de valencià i castellà (el cas és que s'està temporades en un poble del País València, l'Àngels Gregori, que és l'artífex d'aquesta hora màgica ho explicava a Núvol).

     Ha llegit vuit poemes molt i molt ben recitats que alternanaven amb la versió catalana de Marta Pessarrodona, allà mateix també vestida i calçada. Han estat Threnody/Cançó funebre de Dorothy Parker, Last Words to Dumb Friend/Mots pòstums d'un amic mut de Thomas Hardy, Morning Song,/Cançó d'albada de Sylvia Plath —el darrer vers: "les vocals clares s'enlairen com globus"—, High Windows/Finestrals (escrit el 1967) de Philip Larkin, The Journey of de Magi/El viatge dels Reis d'Orient (escrit el 1927) de T.S. Eliot i han acabat amb dos poemes de W.H. Auden.

     Aquí Christie ha explicat que Auden havia passat per Barcelona. Pessarodona ha afegit que va venir a lluitar durant la Guerra Civil, té un poema que es diu "Spain 1937" que no va voler editar mai més en vida, que l'experiència el va fer emigrar als EUA abans d'esclatar la Segona Guerra Mundial amb la seva parella Christopher Isherwood —aquest darrer, autor d'Adéu a Berlín, novel·la a partir de la qual es va fer la pel·lícula Cabaret i d'una novel·la meravellosa que es diu El món cap al tard, editada per columna el 1990. D'Auden, doncs, han llegit In Memory of W.B.Yeats/Homenatge a Yeats: "La mort del poeta es mantenia lluny dels seus poemes... fent una vinya de la maledicció... [la poesia] ensenya l'home lliure de regraciar". I Funeral Blues, escrit l'abril del 1936, que comença: "Stop all de clocks, cut of the telephone".

       Stop all de clocks, així es presentava l'espectacle d'avui, una hora en què els rellotges s'han aturat, i cal dir que les busques han anat màgicament cap enrere: a la infantesa d'un, a la joventut de l'actriu, a la primera meitat del segle XX a través de poetes anglesos i americans... Vaja hem sortit de la Pedrera enlairant-nos com un globus.

Finestrals

Quan veig una parella jove

i m'afiguro que ell la carda i que ella

pren la píndola o du un diafragma,

sé que això és el paradís

que els grans hem somiat tota la vida:

bandejar la beateria i qualsevol prejudici

com una màquina de segar passada de moda,

i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si

algú em va mirar, quaranta anys enrere,

i va pensar: Això sí que és vida!

Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l'infern i tot això, res d'haver d'amagar

tot el que penses del mossèn. Seran ells,

maleït sia, els que no pararan de baixar

pel llarg tobogan, lliures com ocells.

I a l'instant, més que paraules m'afiguro uns finestrals:

els seus vidres fulgents de la llum al zenit

i, més enllà, l'aire blau i fondo que és fals

i no és enlloc, i que és infinit.

Traducció de Marcel Riera, Finestrals, Philip Larkin, Alabatre Edicions, 2009  

Poesia i animals

Josep Checa, autor de L'enteniment de les bèsties, que va guanyar el Premi de Poesia Vila de Martorell 2014, és un ramader. I un poeta amb ofici, de tirada realista. El títol pot induir a l'error de creure que es tracta d'un urbanita convertit a la causa animalista. Res a veure, ans al contrari, els poemes contenen l’experiència i el sentir que es farà familiar sobretot per a la gent del camp: “Capgirats els rostolls/ per la titànica arada del new holland/ fimbra l’aire calent/ des de l’eixutesa dels terrossos”. No en tinc cap dubte, més d’un sindicalista agrari dirà: És un dels nostres. Si en poesia es busquen recursos metafòrics vinculats a elements vius —el món agrari n’és un graner—, aquí aquests són veritablement viscuts. És veritat, podem parlar molt sobre animals, bèsties i bestiaris, a la poesia —en feia un esment amb un poema de Vinyoli en una altra entrada. Aquí és una altra cosa, com remarca al pròleg Àlex Susanna: "Molts poemes contenen una forma o altra de proximitat, d'intimitat, de promiscuïtat amb les formes de vida més elementals molt difícil de trobar en la poesia contemporània".

     N'he triat un que fa molt per aquests dies que tenim el cel del matí i el capvespre animat pels falciots :

 

Calia que els carrers fossin de terra

per enfangar-se les catiusques.

Les tempestes més fortes d'agost

llauraven reguerons i aterraven algun falciot;

un cop a terra, xops i maldestres

els ocells camacurts a penes es podien moure.

Passaven la nit a casa, sota el llit,

dins una capsa de sabates amb petits forats,

abrigats amb un drap de llana.

A l'endemà el sol bastia un pont fins a la finestra.

Ben eixut entre les mans,

el falciot no pesava més que l'anhel de volar,

només calia alçar els braços,

estirar els dits...

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears, Lynx