A hora foscant
És tard, els
camins ja no em tempten. —
I us sé, del
verger dins el clos,
caiguts,
trepitjats en la boira,
oh dies, oh
fulles, oh flors!
Mes passes es
tornen furtives
com d'un indecís
estranger.
Sospiren espectres
de dàlies
enmig del foscam
ploraner.
Al lluny neda un
so de campanes
que uneix els
vivents als caiguts.
S'escampa la nit
invencible,
mar d'illes que
són solituds.
I em criden el
llum a la taula
i algun voleiant
pensament,
la vella cadira
malmesa
i un full de
paper malcontent.
És de Josep
Carner (1884-1970) i em sembla molt escaient per aquest vespre, vigília de Tots
Sants. L'he tret d'una antologia de Joaquim Molas sobre el Príncep dels poetes.
D'altra banda, aquests dies llegia Opus
posthumous/Poemas tardíos del nordamericà Wallace Stevens (1879-1955), i hi he
trobat coincidències amb el poema "Farewell without a guitar/Adiós sin guitarra". En versió de Daniel Aguirre a Lumen, primera edició del gener del 2010:
Adiós sin
guitarra
El paraíso
brillante de la primavera ha llegada a esto
Ahora el verde milhojas
cae al suelo.
Adiós, días míos.
El rojo milhojas
llega a este
trueno de luz
en su otoñal
terminal...:
una tormenta
española,
una extensa,
todavia aragonesa,
en que el caballo
camina hasta casa sin jinete,
con la cabeza
baja. Las reflexiones y repeticiones,
los vuelcos y
vaivenes de los sentidos frescos
del jinete que
era,
son una
construcción final,
como cristal y sol, de la realidad masculina
y de aquella otra
y su deseo.
Tots dos són
poemes de tardor, una tartor associada també a l'avançada edat dels autors. El de
Carner és molt més de l'estat d'ànim del poeta en relació amb l'espai i el
temps. El del nord-americà fa una reflexió més enllà, sobre la vellesa, i als
versos finals posa en contrast la imaginació i la realitat, motiu general de la
seva obra, cosa que, segons he llegit a Sam Abrams en una altra antologia, el
fa un poeta difícil.