El 6 d'agost
moria el poeta badaloní Joan Argenté i Artigal als 84 anys. Tanscric aquí sota
el poema "Mes de maig al badiu" del poemari, Seminocturn, semidiürn,
que va guanyar el Carles Riba del 1975. El tinc al volum que deu aplegar tota
la seva producció, o gairebé: Obres Poètiques, Muntaner editors, 2001, "el
tou de l'obra d'un poeta que per a mi retrata una època, la del pas del
franquisme a la mica de desencís de l'actual etapa democràtica", diu Jordi Maluquer al pròleg.
El maig és el millor mes de l'any.
Sobretot per als que ens hem criat a Badalona.
La primavera
arriba al seu esplendor, el verd tendre també es deixa veure a les ciutats, els
arbres han posat les fulles, l'aire és fresc i dens i el sol i la fresqueta han
arribat al punt just d'equilibri a la roda de l'any. Llavors arriba la Festa
del Micaco, la Festa del Badiu, la Fira de l'Arrop, la Festa Baix a Mar (sardinada
popular a la platja), la Crema del Dimoni... la Festa Major de Badalona. Any
rere any, de nen a jove, de jove a gran, queda inscrita a la sang aquesta crida
de la primavera al seu punt àlgid i de les ganes de celebrar-la.
Aquest mes, el de l'exaltació dels
sentits, li escau al poeta Joan Argenté, deutor del surrealisme francès. Sovint
la seva poesia és juganera, a partir de dites, frases i cançons populars enfila
el poema. Recull amb tendresa moments de la vida amb una mirada infantil, innocent,
primigènia, és com un Joan Miró de la poesia. Els poemes són oberts, les
imatges no és resolen o es relliguen necessàriament.
"Mes de maig al badiu" tracta el
pas del temps. Sempre se'ns fa evident en els dies de l'any que són
assenyalats. Aquí el maig és el temps que convoca els records del poeta
(fixeu-vos en el començament irònicament cartesià i tant encertat al cap i a la
fi: parlar és recordar!). L'espai on passa també és significatiu: el badiu —paraula
autòctona, com els badalonins designem l'eixida, els patis modestos de les
cases de planta baixa—, se'ns dubte un espai on els nens que l'han tingut s'hi
han criat.
MES DE MAIG AL
BADIU
Parlo, o sigui,
recordo: les tardes mig parades,
la terra humida,
les baixes tàpies,
la lluna de la
tarda a sobre els caps del món
i començar a
inclinar-se les branques del racó,
llavors, ningú no
et deia que et moguessis
i resaves,
seguies poques ratlles de núvols fum al cel,
i venia el
cansament com una esfera
o un capvespre de
seda que es partia;
petites clivelles
als geranis del jardí
portaven tot el
temps que passava per les cares.
Per acabar, una
cançó homenatge que li fa l'Oriol Tramvia. És com un videoclip de promoció del
poeta.