diumenge, 29 de maig del 2011

Pagesia emancipadora

L'alimentació és massa important per deixar-la en mans dels mercats. Hi ha una avantguarda social que milita en el moviment de la pagesia. Un moviment global, que, necessàriament, es fonamenta en la lluita local: la sobirania alimentària. Això té sentit si tenim present que tres quartes parts dels milions de persones que passen fam al món són, precisament, pagesia, la qual, sovint, no produeix per a ells o no té els mitjans de producció. Al primer món, la ciutadania conscienciada amb aquest moviment hauria de consumir productes de proximitat i que provenen d'explotacions agràries respectuoses amb el medi ambient.
     Aquest mes a La Terra l'entrevista està dedicada a l'economista, sociòloga i autora de documentals sobre la pagesia Silvia Pérez-Vitoria. És francesa. El cognom: pare exiliat. Diu: "És important que la societat prengui consciència que cal anar cap a un model d’agricultura més autònom”. El 5 de març va presentar a Barcelona el llibre El retorno de los campesinos (Icària Editorial, Barcelona, octubre de 2010). La tesi és que el moviment de la pagesia tornarà el pagès al seu lloc fonamental dins la societat i aquest pas farà el sistema social més sostenible.
     Si us interessa llegir l'entrevista, podeu descarregar La Terra en pdf al lloc web d'Unió de Pagesos.

diumenge, 22 de maig del 2011

L'art d'escriure

Si bé escriure és un exercici, com explica Murakami a l’entrada anterior; escriure és, sobretot, un art. Erich Fromm, a L’art d’estimar (Edicions, 62, onzena edició, novembre de 1978) diu que per practicar aquest art, com qualsevol altre art, cal disciplina, concentració i paciència.
            Amb tot, per a Henry Miller, a Tròpic de càncer (Edhasa, primera edició: abril de 1990), calen tres altres coses que t’assegurin tranquil·litat d’esperit:
            No cal tenir braços ni cames per escriure. Cal tenir seguretat, pau i protecció”.

dissabte, 14 de maig del 2011

L'exercici d'escriure

"Si vols escriure concentrat i sense descansar, el que has de fer és anar enviant aquesta informació al teu cos i assegurar-te que l'aprèn. D'aquesta manera, a poc a poc augmentaràs els límits del que pots fer i apujaràs el llistó pràcticament sense adonar-te'n. És el mateix procés que sortir a córrer cada dia per enfortir  la musculatura i acabar tenint un cos de corredor. Donar estímul i mantenir-lo. Donar un estímul i mantenir-lo. És un procés que requereix paciència, però el resultat és segur."

De què parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami, Empúries, Barcelona, segona edició, setembre de 2010. Pàgina 74.
     Aquest novel·lista d’èxit internacional, del qual no he llegit cap novel·la –encara—, m'ha atrapat amb aquest assaig. Afirma que calen tres qualitats per ser novel·lista: talent, concentració i resistència. Assegura que escriure una novel·la és un acte tan físic com intel·lectual.


Morir de dia

En un bar musical de Badalona, 1986 o 87: concert dels Flai Tunai, grup de rock urbà, el més consolidat de la ciutat. El cantant abans de començar explica que acaba d’arribar de l’hospital. Jo, adolescent, entre el públic, com els meus col·legues, sabem de què parla: el cavall li ha causat algun problemet. I m’admiro de pensar que tenim un Lou Reed o un Keith Richards entre nosaltres. Que autèntic.
            La drogaadicció és una hipoteca els interessos de la qual mai no acabes de pagar. O l’acabes pagant amb la vida. Molts de la nostra generació amb un petit esforç de la memòria ens acaba sortint el cas d’algú que amb el cavall s’hi va quedar. El cantant dels Flai Tunai. I, després, posant-ho en comú, t’adones que l’heroïna va fer estralls a casa nostra, sobretot entre la generació dels nostres germans grans.
Morir de dia és una pel·lícula documental que explora el context de l’entrada de l’heroïna als anys 70 a Barcelona a través de quatre casos. El poeta germà petit dels Maragall: Pau "Malvido". La dona de Pau Riba: Mercè Pastor. L’artista Pepe Sales, nebot de l’autor d’Incerta glòria. I Juanjo Voltas, que no pertanyia a la contracultura il·lustrada però no va ser menys escriptor que els altres alhora de deixar un testimoni. Com es diu a la pel·lícula, van ser ànimes inquietes que van anar buscar respostes en un lloc equivocat: el cavall. Però què va fer que aquests temperaments confluïssin en aquesta addicció letal? La pel·lícula en defineix el marc cultural, polític, mèdic i judicial .
Era un projecte del cineasta Joaquim Jordà que no va poder dur a terme i la guionista Laia Manresa l'ha fet possible. I ha aconseguit fer un treball igual d’incisiu i contundent com els més punyents de Jordà. I, formalment, excel·lent.
Llibres: Julià Guillamón va recollir les poesies de Pau Malvido en una recopilació de poetes contraculturals de l’època: Poètica de la contracultura.
No vaig passar de llegir les primeres 100 pàgines de El almuerzo desnudo, de William S. Burroughs (Anagrama 1986, sisena edició). Ara bé, en recordo l’epíleg, molt aclaridor sobre què és l’addicció. L’autor nordamèrica explica que l’addicció a l’heroïna la va superar per mitjà d’una substància, l’ampomorfina.