dissabte, 30 d’abril del 2011

Amor in progress


Ens havíem dit que ens ho diríem tot.
En passar el temps, però, esdevingué prohibit
anomenar pecats, obligacions, les perles del dolor,
la incomprensió dels dies que morien estèrils.
Els suggeriments eren terriblement castigats.
Quan no hi havia beutats, hi havia silenci.
En aquest humus i amb la pluja que queia
quan dormíem, creixeren flors estranyes.
...

De “Trens rigorosament vigilats”, Càrrega de color, Anna Aguilar-Amat, Meteora, Barcelona, gener de 2011.

dissabte, 23 d’abril del 2011

Sant Jordi


La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos
com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,
De New York, Navokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Edicions Bromera, Alzira, novembre, 2010. Premi Alfons el Magnànim de València de Poesia. I encara:


Com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.

dissabte, 16 d’abril del 2011

Literatura naturalista


No parlo del naturalisme, del corrent literari del XIX. No. Parlo de la literatura que té la història natural com a doll de l’experiència per nodrir la novel·la. I que pot atrapar els joves. Encara tenen la curiositat tendre per la natura. Com els nens, el seu ull veu les coses més arran; conserven aquella mirada primigènia. I viuen una etapa de descobriment molt aguda.
El naturalista Gerald Durrell en seria el màxim exponent. Amb la trilogia on explica la seva peculiar infantesa a l’illa grega de Corfú: La meva família i altres animals; Ocells, bèsties i parents; i El jardí dels déus. Les dues primeres traduïdes per Pep Julià i la tercera per Jordi Arbonès.
L’evolució de la Calpurnia Tate, de Jacqueline Kelly (La Galera, Barcelona 2010), és una novetat que no té pèrdua. Narra la història d’una nena d’onze anys, l’única de cinc germans, que viu un any ple de novetats, a Texas, el 1899. Per un cantó, el món adult ja la crida –i l’engavanya— i, per l’altre, troba en l’estudi de la natura la drecera per fer-se seu el destí. En això i en allò, l'avi li fa de torsimany. És un naturalista que descobreix la seva vocació al front, durant la guerra de secessió, quan adopta, accidentalment, una cria de ratpenat. El ratpenat l’espera, penjat d’un cordill cap per avall, a la tenda individual després de la batalla. Commou el contrast entre la violència al front, la misèria moral que comporta tota guerra, i el sentiment de protegir l’animaló.
És una novel·la d’iniciació per a joves. Tot i que també és just el que diu la contraportada del llibre: “Una novel·la per a totes les edats”.
Un fragment petit revelador:
"Em semblava estrany que els meus pares no entenguessin com l’avi havia pogut girar l’esquena a la seva antiga vida. D’ençà que m’havia parlat del seu ratpenat, jo ho trobava ben lògic.
—Tampoc no em queden gaires dies –em va dir mentre estàvem asseguts a la biblioteca—. Per què hauria d’esmerçar-los en assumptes de drenatge i factures endarrerides? He d’anar amb cura i invertir cada hora amb saviesa. Em sap greu no haver-me adonat d’això fins que vaig arribar als cinquanta anys. Calpurnia, faries bé d’adoptar aquesta actitud a una edat més primerenca. Passa amb cura cadascuna de les hores que et toquin. "

dilluns, 4 d’abril del 2011

Fenologia

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears, Joan Estrada, Francesc Jutglar, Toni Llobet, Linx Edicions, Bellaterra, març de 2010

Dijous passat, 31 de març, vaig sentir un xisclet característic que m’era familiar. Que em va electritzar. Com una crida que m'arribava molt a dins. I divendres, quan anava a la feina: enmig de la Via Laietana, a les 9 del matí, les vaig sentir i, finalment, les vaig veure: un estol de 4 o 5 orenetes. Les primeres que he vist enguany.
   Confirmat, dissabte en vaig veure a Valls (Alt Camp). Tenen la panxa blanca. Són les orenetes cuablanca que veig a Barcelona, primer, i després a Piera (Anoia) durant tot l’estiu. Les altres, les vulgars, que per a mi són les excepcionals (amb aquesta cua forcada tan llarga i recta com d’un aeroplà d'acrobàcies), les veig al Montseny (Vallès Oriental) sobrevolant els camps de conreu. La primavera va arribar el 21. Però res ens ho confirma fins que aquests ocells ens la porten. 
   Aquests esdeveniments sempre em fan pensar en Pere Comes, l'home de Cardedeu (Vallès Oriental) que durant més de cinquanta anys es va dedicar a registrar els canvis que la natura presentava cada dia. En vaig fer un reportatge premiat per Cavall Fort: Pere Comes i el canvi climàtic.