Belluguets

“Tots els nois de la classe de Tom eren fets amb el mateix motlle: belluguets, sorollosos i impertinents.”

Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain, La Galera, Barcelona, setembre de 2010

Sovint atribuïm a la pèrdua de valors de la nostra societat i als mals del nostre temps que els nens siguin moguts i males peces. És una mala deducció. La canalla és la canalla, ara i aleshores, aquí i allà.

Poesia per a la gent

Sóc lector de poesia. Sovint penso que en els temps que corren de tenir poc temps, de la vida accelerada, de la fragmentarietat dels models comunicatius, etcètera; la poesia hauria de tenir molt d’èxit. Perquè és el gènere literari que ofereix el màxim grau d’intensitat emocional amb el mínim de temps. Un poema el pots acabar entre parada i parada de metro. I t’ha pogut commoure, somoure i tocar os.

            Tanmateix, m’equivoco. Pocs lectors ho són de poesia. I hi ha grans devoradors i, sobretot, devoradores de literatura, i de la bona, però que no els arriba la poesia. Sovint es diu que és perquè la poesia requereix més esforç. I un podria pensar que es tracta d’un esforç de la intel·ligència. Però jo penso que no. Allò que requereix la poesia és un esforç del cor. Perquè la poesia és un mirall, per mitjà del qual un interpreta els propis sentiments gràcies a l’experiència del poeta. I deu ser que ens costa enfrontar-nos a nosaltres mateixos.

            Però la poesia no és poc accessible. Agafem els poetes catalans vius que tenen més carrera, els sèniors de la poesia catalana: Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Joan Margarit, Jordi Pàmies, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Pere Rovira i Àlex Susanna. I, oh! Sorpresa: no fan poesia per a filòlegs. Fan poesia per a la gent (tot i que en Sampere té aquest vessant més especulatiu, d’acord). L’experiència moral en la seva obra, la pot entendre qualsevol persona adulta amb un mínim d’inquietud. I són un referent per saber de l’experiència moral del nostre temps.  

            Per a mi, és un esdeveniment quan un d’ells treu un nou llibre. Darrerament, hem estat de sort: en Margarit, fa pocs mesos, va publicar No era lluny ni difícil, Proa, Barcelona, novembre de 2010. I ara, en Rovira ha tret Contra la mort, Proa, febrer de 20011. Un pessic d’aquest. A “Els ulls”:

El dia que els ull meus es moriran,

veuran en la foscor aquesta mirada:

Un llamp de joventut enamorada

que estellarà la porta de l’espant.

Per cert, que dilluns va ser el Dia Mundial de la Poesia. Com a mínim, el dia serveix perquè un poeta difongui un poema.

També, i ja posats, recomano la secció de El poeta del mes, a Ciutat Oci. La tria la fa en Biel Barnils. Jo la segueixo.

Ramon Barnils

Avui fa deu anys de la seva mort. Agafo Ramon Barnils. Articles, La Magrana, Barcelona, novembre de 2001. Hi tinc dues pàgines assenyalades amb doblecs a l’escaire. Són dos articles del recull dels seus millors. L’un porta per títol “Vinyoli i la púrria”. Està signat al desembre de 1984, poc després de la mort de Joan Vinyoli. El periodista es plany que el Govern hagués deixat morir un gran poeta sense concedir-li la medalla d'or de la Generalitat. I això perquè Joan Vinyoli bevia. La classe política dirigent és la púrria del títol.
        L’altre article assenyalat és “Ferrater, de la goma al plástico”. Datat el 31 de gener de 1973, el primer aniversari de la mort de l'autor de Les dones i els dies. Joan de Segarra, al pròleg, assegura que Gabriel Ferrater havia estat una gran influència per a Barnils.

Ambdós articles expliquen força qui era en Barnils. Un periodista culte, que explicava les coses amb claredat i llibertat. El món de la poesia, de la literatura, de la cultura, era al seu cap.  Era un periodista de cultura, no vull dir pas especialitzat en cultura. Va ser un referent en vida i, després, ha arribat a la categoria de símbol.  

Fa poc més de deu anys que un grup de periodistes amb consciència social i nacional i dels valors a preservar de la professió ens reuníem per sopar. En morir en Barnils, no vam dubtar a autoanomenar-nos Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Insubmissió

Dimecres, 9 de març, va fer deu anys de la suspensió –no pas abolició— del servei militar obligatori a l’Estat Espanyol. Alguns se n’hauran penjat la medalla. Cal recordar, però, que la “suspensió” va ser el final d’un procés que va iniciar en Pepe Beúnza, primer objector polític, els anys setanta, va continuar amb el naixement del Moviment d’Objecció de Consciència als 80, el qual, juntament amb altres entitats afins, van ser el caldo de cultiu perquè apareguessin els primers insubmisos el 1989.

           “Esta composición y esta fuerza del ejército, necesarias a la garantía del Poder, son las que han introducido en la concepción social de la vida el germen desmoralizador” (La Insumisión y otros textos, Lev Tolstoi, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993).  Tolstoi, al tombant de segle XIX-XX, posava de manifest la contradicció moral, ètica, de l'exèrcit en una societat de persones amb capacitat de decisió. La disciplina militar anorrea l’individu per forçar-lo a la violència. Aquesta misèria moral serveix tant per l’oblidable servei militar obligatori, com per l’actual exèrcit professional. Acceptem que hi hagin altres, sobretot si són immigrants, principal carn de canó actual, que lliuren la seva voluntat a qui monopolitza la violència.

            A més, cal tenir present el que ens costa l'exèrcit. “Los impuestos exigidos al pueblo para fines de guerra absorben la mayor parte del beneficio del trabajo que el ejército deberia proteger”, diu Tolstoi. Això no ha canviat gaire. Podem fer alguna cosa, podem  fer objecció fiscal i no contribuir a la despesa militar. 
             Els blocs que en parlen, de l'efemèride: Plujademais; Mioz mirades



Ametller

Foto: Flors d’ametller a Piera (Anoia), el 7 de març. AGC

Si ve una gelada,

ta blanca florida

quedarà marcida

com herba segada.

Mes tu hauràs florit,

i, a l’infinit,

devota jardinera,

li has dat la flor primera.

               Jacint Verdaguer

            Extret de Els arbres a la poesia catalana, Maria Victòria Solina i Jordi Bigues, Tres i Quatre, València, 2007; on podem comparar el tractament divers dels poetes a un mateix arbre. Es tracta d’una antologia, l’origen de la qual es remunta al 29 de febrer de 1980. Aquell dia l’escola Thau de Barcelona celebra el Dia de l’Arbre. La professora de ciències naturals l’impulsa perquè els nens plantin arbres als terrenys d’esbarjo de l’escola, ja que troba que estan mancats d’arbres. El cas és que en Joan Triadú, n’és el director, i prepara un recull de poemes mecanografiat i ciclostilat sota el títol L’arbre en la poesia catalana moderna. Heus-lo aquí! Vint-i-set anys després.

            Avui, quantes escoles mancades d’arbres hi ha i sense la possibilitat d’arbrar uns terrenys inexistents?

Avui fa un any

8 de de març de 2010

La ciutat és trista i relliscosa
quan plou. Si neva, és una altra.
El paisatge acostumat muda com
camp d'ametllers amb les primeres flors.
Tot exòtic, l’asfalt expulsa rodes.
El silenci s’imposarà alegre.
Les volves són ocells de llum, vesteixen
arbres, guarneixen terrats de Nadal.
L’incomptable somriure avança.
Llençol que guarda mobles al carrer,
inspira nens al joc. Tapa el dia
del corrent quotidià; i ells
no saben que el guardaran com
dent de llet a la capsa dels records.
AGC

Com tota entrada d’aquest bloc, mereix fer un apunt bibliogràfic. No vull només autocitar-me. En dir: L’incomptable somriure avança; trasllado, amb més o menys fortuna, el clàssic “El mar, somriure innombrable”, a l’efecte lluminós de la neu. En la literatura, i en la poesia en particular, des que Èsquil va encunyar aquesta imatge per descriure el mar, ha estat incomptables vegades parafrasejada. Josep Pla en parla al Quadern gris, i en diu “innombrable”, com he posat més amunt. Jo tinc la versió catalana d'Èsquil on el mar és més que  innombrable i més que un somriure. Surt a la primera tragèdia de la història: Prometeu encadenat. Prometeu, després de ser engrillonat al penyal de cara al mar i condemnat ha estar exposat a la intempèrie eternament, diu això:

Aire sagrat, ratxes del vent lleugeres,
deus fluvials, de les ones marines
riure infinit, oh mare de tot, Terra,
us invoco, i la santa rodona
del Sol! Sóc déu: dels déus, veieu què enduro?

(Les set tragèdies, Èsquil, Edicions 62, juny de 1986, primer edició, versió poètica de Manuel Balasch)

La Terra

Acabem d'estrenar el disseny nou de la capçalera d'Unió de Pagesos: La Terra. L'anterior disseny era de fa més d'onze anys; i jo aquest abril en farà nou que hi treballo. Alguns els recorda el diari nou Ara. Aprofito per confessar que, sobretot, ens hem inspirat en El Periódico, i hem agafat algunes idees de l'Avui. El redisseny, l'ha executat en Xavier Cáliz, autor de l'anterior. Com a llibre de referència ha tingut: Dissenyo de la notícia, Cases y Associats.